Què és la psicologia de l´educació? Aquesta és la primera pregunta que ha plantejat Na Tiana, mestra d´aquesta assignatura, a la primera classe d´aquesta assignatura, per donar introducció al primer tema: les pràctiques educatives com a contextos de desenvolupament.
Per jo, la psicologia d l’educació abans de classe era la ciència que estudiava el comportament de la relació mestre-alumne quant hi havia algun tipus de problema, He pogut adonar-me desprès d´avui, que mitjançant la psicologia de l´educació no sols és per estudiar el comportament de la relació mestre-alumne, sinó que serveix per planificar estratègies educatives sense que hi haguí cap tipus de problema, ja que serveix per prevenir i sobre tot per a investigar per a que les relacions siguin més fluides amb qualitat i per a que es pugui posar a la pràctica allò que has après.
http://www.flickr.com/photos/estilopropio/4937377424/in/photostream/
Mitjançant la psicologia de l´educació es podem esbrinar comportaments i per què canvien aquests i quina factors condicionen els canvis, planificar situacions…etc. Hem parlat de la història d´aquesta ciència, personalment penso que recordant el que ha segut la història de l´educació podré comprendre de millor manera la actualitat. Ens parlem que a l´actualitat tenim una influència de molts autors, psicòlegs, teories, però qui són aquestes persones? Ha estat molt bé que férem un breu repàs per la història.
Hem nomenat a William James (1842-1910) dels primer que va escriure un llibre per ajudar a mestres en les seves pràctiques educatives, increïble, als anys del 1800 ja hi havia com les primeres guies, o consells per a mestres.
Actualment pensem que és ara quan hi ha material on el mestre put encontrar ajuda o consell; G. Stanley may (1844-1924) propulsor del qüestionari per explorar el pensament infantil; Alfred Binet (1857-1911) que va inventar l´escala mètrica d’intel•ligència, Test de Bidet que es va fer servir com a guia i que va fer furor als anys 70; Thorndike (1874-1949) amb les seves ideologies conductistes; J.M Cattell (1860-1944) amb la seva aportació dels test mentals,; Edouard Claparède (1873-1940) propulsor de la idea que els nins tenen que desfruitar a l´escola,; Jonh Dewey (1859-1952) propulsor de un desenvolupament social, educar als al•lots per ser més humans.
Com a reflexió a aquests autors, vull esmentar que actualment pensem que la renovació pedagògica és un pensament actual, que investigar i prevenir els conflictes que es puguin propiciar a l´escola, en la relació mestre-alumne és una preocupació actual i no és així. Ja fa dos segles que hi ha persones que parlaven d´això. Edouard Claparède ja xarrava d´aquesta renovació pedagògica on és el nin el protagonista del seu aprenentatge tal i com ho especifica actualment a la llei de la LOE i al nostre cas el CAIB.
Des del meu punt de vista, aquesta proposta den Claparède no va perdurar per què al mestre li preocupa més tenir tot baix control, els nins tots sols aprenent, que tenir nins protagonistes, investigadors, ja que al proporcionar més autonomia les classes podem anar canviant de temàtica i per jo, els mestres d’abans tenien por al descontrol. Vull destacar també, que ja es parlava de desenvolupament integral, unes paraules que pareixen tan del nostre temps i que en Claparède en parlava. És ben cert que al llarg de la història hem tingut molts esdeveniments, per exemple, aparició d´instruments de mesura amb el moviment psicomètric (CI), que va tenir molt d´èxit, personalment me’n recordo de com a la meva escola venia un psicopedagòleg i ens feia aquells tests tan odiats perquè nosaltres, els alumnes hi teníem por per veure aquells resultats, si érem llestos o no. Era un sentiment horrorós.
Per una altra banda, Amèrica van descobrir a J. Piaget i veuen que hi ha una altra manera de comprendre als nins, el conductisme que dona tota la responsabilitat de l´aprenentatge al entorn, modelaven als nins com ells volien. Encara que em sembli increïble va tenir molt d´èxit i no em resulta estrany. Ells donaven resultats mesurables, amb dades quantitatives i tant la comunitat educativa com la resta de la societat va donar-hi molt de suport als conductistes. Feia por no tenir resultats mesurables i amb l´aparició dels conductistes que donaven l’aparença de serietat, la societat estava més tranquil•la.
Vull esmentar que per a mi, si sols ens fixem en les dades quantitatives, estem segregant ja als alumnes, penso que tenim que tenir en compte tant les dades quantitatives com les qualitatives, i és per aquesta situació, que van aparèixer unes persones amb aquest pensament, tenien un sentiment totalment contrari on el nin ja és objecte d’anàlisis en lo que es refereix de tenir-lo en conte, estic parlant de l´orientació cognitiva, que es preocupaven ja de de variables qualitatives. En la meva opinió, si ens fixéssim únicament en els resultats quantitatius, actualment no tenríamos escoles que apostessin per una escola inclusiva, una escola per a tothom, ja que haurien unes segregacions brutals amb aquests tests d'intel · ligència, i altres instruments per a qualificar els resultats.
A més hem parlat de l´orientació psicosocial que com el seu propi nom esmenta dona al nin eines per desenvolupar-se millor, a defendre’s , a donar-li seguretat emocional i autoestima. Crec que aquesta orientació és molt apropiada per emprar a l´educació infantil, tenim com a futures mestres proporcionar recursos als alumnes per que ells mateixos tinguin criteri propi i ser més segurs, afavorint la interrelació dels contextos dels nins (Teoria Ecològica) i Així afavorir el desenvolupament correcte i integral d’aquests.
http://www.flickr.com/photos/bcgovphotos/5680007419/
Per finalitzar dir que m´he adonat que la psicologia de l´educació té molta història, que no és un concepte nou, que porta darrera tot un bagatge de esdeveniments, autors, processos e investigacions que no podem deixar córrer per a tenir una bona base de partida d´aquesta assignatura.
La societat creu que el nou concepte d'individualització de l'alumnat o que aquest és el protagonista del seu aprenentatge són conceptes nous, d'una nova era en l'educació i bo simplement volia deixar constància que en els anys del 1800 ja es parlava d'aquests temes (constructivisme. .. etc).
Finalment vull compartir amb tots un vídeo per mostrar una mica de la història de la psicologia de l'educació i que serà com una introducció a la meva següent entrada de bloc.
http://www.flickr.com/photos/estilopropio/4937377424/in/photostream/
Mitjançant la psicologia de l´educació es podem esbrinar comportaments i per què canvien aquests i quina factors condicionen els canvis, planificar situacions…etc. Hem parlat de la història d´aquesta ciència, personalment penso que recordant el que ha segut la història de l´educació podré comprendre de millor manera la actualitat. Ens parlem que a l´actualitat tenim una influència de molts autors, psicòlegs, teories, però qui són aquestes persones? Ha estat molt bé que férem un breu repàs per la història.
Hem nomenat a William James (1842-1910) dels primer que va escriure un llibre per ajudar a mestres en les seves pràctiques educatives, increïble, als anys del 1800 ja hi havia com les primeres guies, o consells per a mestres.
Actualment pensem que és ara quan hi ha material on el mestre put encontrar ajuda o consell; G. Stanley may (1844-1924) propulsor del qüestionari per explorar el pensament infantil; Alfred Binet (1857-1911) que va inventar l´escala mètrica d’intel•ligència, Test de Bidet que es va fer servir com a guia i que va fer furor als anys 70; Thorndike (1874-1949) amb les seves ideologies conductistes; J.M Cattell (1860-1944) amb la seva aportació dels test mentals,; Edouard Claparède (1873-1940) propulsor de la idea que els nins tenen que desfruitar a l´escola,; Jonh Dewey (1859-1952) propulsor de un desenvolupament social, educar als al•lots per ser més humans.
Com a reflexió a aquests autors, vull esmentar que actualment pensem que la renovació pedagògica és un pensament actual, que investigar i prevenir els conflictes que es puguin propiciar a l´escola, en la relació mestre-alumne és una preocupació actual i no és així. Ja fa dos segles que hi ha persones que parlaven d´això. Edouard Claparède ja xarrava d´aquesta renovació pedagògica on és el nin el protagonista del seu aprenentatge tal i com ho especifica actualment a la llei de la LOE i al nostre cas el CAIB.
Des del meu punt de vista, aquesta proposta den Claparède no va perdurar per què al mestre li preocupa més tenir tot baix control, els nins tots sols aprenent, que tenir nins protagonistes, investigadors, ja que al proporcionar més autonomia les classes podem anar canviant de temàtica i per jo, els mestres d’abans tenien por al descontrol. Vull destacar també, que ja es parlava de desenvolupament integral, unes paraules que pareixen tan del nostre temps i que en Claparède en parlava. És ben cert que al llarg de la història hem tingut molts esdeveniments, per exemple, aparició d´instruments de mesura amb el moviment psicomètric (CI), que va tenir molt d´èxit, personalment me’n recordo de com a la meva escola venia un psicopedagòleg i ens feia aquells tests tan odiats perquè nosaltres, els alumnes hi teníem por per veure aquells resultats, si érem llestos o no. Era un sentiment horrorós.
Per una altra banda, Amèrica van descobrir a J. Piaget i veuen que hi ha una altra manera de comprendre als nins, el conductisme que dona tota la responsabilitat de l´aprenentatge al entorn, modelaven als nins com ells volien. Encara que em sembli increïble va tenir molt d´èxit i no em resulta estrany. Ells donaven resultats mesurables, amb dades quantitatives i tant la comunitat educativa com la resta de la societat va donar-hi molt de suport als conductistes. Feia por no tenir resultats mesurables i amb l´aparició dels conductistes que donaven l’aparença de serietat, la societat estava més tranquil•la.
Vull esmentar que per a mi, si sols ens fixem en les dades quantitatives, estem segregant ja als alumnes, penso que tenim que tenir en compte tant les dades quantitatives com les qualitatives, i és per aquesta situació, que van aparèixer unes persones amb aquest pensament, tenien un sentiment totalment contrari on el nin ja és objecte d’anàlisis en lo que es refereix de tenir-lo en conte, estic parlant de l´orientació cognitiva, que es preocupaven ja de de variables qualitatives. En la meva opinió, si ens fixéssim únicament en els resultats quantitatius, actualment no tenríamos escoles que apostessin per una escola inclusiva, una escola per a tothom, ja que haurien unes segregacions brutals amb aquests tests d'intel · ligència, i altres instruments per a qualificar els resultats.
A més hem parlat de l´orientació psicosocial que com el seu propi nom esmenta dona al nin eines per desenvolupar-se millor, a defendre’s , a donar-li seguretat emocional i autoestima. Crec que aquesta orientació és molt apropiada per emprar a l´educació infantil, tenim com a futures mestres proporcionar recursos als alumnes per que ells mateixos tinguin criteri propi i ser més segurs, afavorint la interrelació dels contextos dels nins (Teoria Ecològica) i Així afavorir el desenvolupament correcte i integral d’aquests.
http://www.flickr.com/photos/bcgovphotos/5680007419/
Per finalitzar dir que m´he adonat que la psicologia de l´educació té molta història, que no és un concepte nou, que porta darrera tot un bagatge de esdeveniments, autors, processos e investigacions que no podem deixar córrer per a tenir una bona base de partida d´aquesta assignatura.
La societat creu que el nou concepte d'individualització de l'alumnat o que aquest és el protagonista del seu aprenentatge són conceptes nous, d'una nova era en l'educació i bo simplement volia deixar constància que en els anys del 1800 ja es parlava d'aquests temes (constructivisme. .. etc).
Finalment vull compartir amb tots un vídeo per mostrar una mica de la història de la psicologia de l'educació i que serà com una introducció a la meva següent entrada de bloc.
